Crítica de l’espectacle “NO OBSTANT AIXÒ”

[:es]

En el marc de l’epicentre L’orígen de l’oblit. El teatre català durant el primer franquisme, del TNC, arriba el torn de recuperar la memòria teatral i els textos de Josep Maria Muñoz Pujol. Maria Nunes ha assistit a l’estrena. Avui divendrs 5 de juny última funció a La Sala Tallers.

Amb el títol de No obstant això, hi ha haver un moment en què tot va ser possible, el jove dramaturg i director Marc Chornet Artells ha bastit un digníssim espectacle, escènicament potent, en el format de lectura dramàtica, del qual se n’han programat dues úniques representacions a la Sala Tallers el 4 i 5 de juny.

Com assenyala Chornet, No obstant això, hi ha haver un moment en què tot va ser possible és un diàleg dramatúrgic entre el passat viscut i el passat no viscut, entre la memòria de Josep Maria Muñoz Pujol i el passat teatral que el jove dramaturg i director evoca en un text a mig camí entre la crònica i la (re)creació d’un moment privilegiat de la història del teatre català contemporani. L’objectiu és posar de manifest i fer visible tota la importància i la transcendència del que van significar les dècades dels anys 50, 60 i 70 en la represa del teatre en català, i l’extraordinaria força innovadora del teatre independent.

Després d’una arrencada escènica brillant (que visualment em va fer pensar en el Golconde de Magritte), tot s’inicia en el moment en què, en els anys 50, Muñoz Pujol, metge de professió, és a Londres i es descobreix a si mateix i decideix donar sortida al que ha estat la seva vocació més íntima, la d’escriure. A partir d’aquí, No obstant això, hi ha haver un moment en què tot va ser possible va alternant una selecció de fragments del llegat dels textos de Muñoz Pujol, d’una banda d’El cant de les sirenes. Petita crònica del teatre independent a Catalunya (1955-1990), i de l’altra, de les seves obres teatrals Antígona, Kux, my lord! i la inèdita Les bacants.

En aquesta panoràmica visió retrospectiva del que va ser i del que va significar el teatre independent català, s’hi destaca el paper decididament precursor que, enmig d’un panorama comercial adotzenat de teatre en castellà, i de prohibicions i d’una censura fèrria i delirant, va jugar l’ADB en pro d’un teatre modern i de qualitat en català. Després, bona part del muntatge es dedica a posar de manifest, des de l’òptica i el testimoni personal de Muñoz Pujol, la fita de la fundació, l’any 1960, de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual per part de Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat, i se centra en la intensa activitat teatral que hi van dur a terme, així com en posar de relleu els aires renovadors que hi van aportar i la introducció d’uns plantejaments i d’una modernitat escènica inèdita en el país. Tant Maria Aurèlia Capmany com Ricard Salvat es van interessar per l’obra de Muñoz Pujol. A la famosa cúpula del Coliseum, dos anys després d’haver-s’hi representat la de Salvador Espriu, Capmany hi va dirigir la seva versió d’Antígona, l’estrena de la qual Muñoz pujol recordava assegut al costat d’Espriu.

Marc Chornet es pregunta si som dignes hereus d’aquest patrimoni. En qualsevol cas, cal felicitar-lo per la seva proposta, que encara que té algunes llacunes a l’hora de seguir el fil dels esdeveniments que van configurar la trajectòria del teatre independent català, la visió que en presenta, en una síntesi encertada entre el testimoni de Muñoz Pujol i la seva recerca, és interessant. S’hi troben a faltar, com dic, alguns fets significatius que no s’esmenten i que fan que la crònica resulti incompleta, però en conjunt estem parlant d’una proposta de gran validesa per entendre el que fou una part importantíssima del teatre català, exemple de vitalitat i modernitat.

Chornet l’encerta en la posada en escena eficaç i amb un sentit de l’humor que l’allunya de l’artificiositat i les pretensions. Cal remarcar també altres encerts com l’excel·lent coreografia de Víctor Rodrigo i els audiovisuals d’Alfons Ferri, ben integrats i que no distreuen, com sol passar en tants espectacles en què se’n fa un ús abusiu i gratuït, en aquest cas situen i complementen perfectament l’acció escènica i la temàtica. Quant a les actuacions, encara que potser es nota una mica de manca d’assaig i de rodatge, les interpretacions de Manel Barceló, Alba José, Neus Pàmies, Marc Rius, Víctor Rodrigo i Martí Salvat posen d’evidència un teatre amb un deix de cosa viva i potent que és molt d’agrair. Llàstima que, com ha sucdeït en altres ocasions amb el format de lectura dramatizada a preus populars, només se n’ofereixin dues representacions i això limiti que tot aquest esforç ingent pugui arribar a molt més públic, tal com mereixeria.

Benvinguda sigui, doncs, aquesta peça més dins del cicle “L’orígen de l’oblit” del TNC que ha permès la recuperació d’una mostra del teatre de Josep Palau i Fabre amb Mots de ritual per a Electra, i de La nostra mort de cada dia de Manuel de Pedrolo. Cicle que es completa amb l’exposició que encara es pot veure al vestíbul principal del TNC, i amb els cicles en curs de conferències a l’Ateneu Barcelonès, i de projeccions cinematogràfiques a la Filmoteca de Catalunya sota el títol Aquells anys de plom.

La història és feta de memòria i d’oblit, però és bo no oblidar que… No obstant això, hi va haver un moment en què tot va ser possible.

[:ca]En el marc de l’epicentre L’orígen de l’oblit. El teatre català durant el primer franquisme, del TNC, arriba el torn de recuperar la memòria teatral i els textos de Josep Maria Muñoz Pujol. Maria Nunes ha assistit a l’estrena. Avui divendrs 5 de juny última funció a La Sala Tallers.

Amb el títol de No obstant això, hi ha haver un moment en què tot va ser possible, el jove dramaturg i director Marc Chornet Artells ha bastit un digníssim espectacle, escènicament potent, en el format de lectura dramàtica, del qual se n’han programat dues úniques representacions a la Sala Tallers el 4 i 5 de juny.

Com assenyala Chornet, No obstant això, hi ha haver un moment en què tot va ser possible és un diàleg dramatúrgic entre el passat viscut i el passat no viscut, entre la memòria de Josep Maria Muñoz Pujol i el passat teatral que el jove dramaturg i director evoca en un text a mig camí entre la crònica i la (re)creació d’un moment privilegiat de la història del teatre català contemporani. L’objectiu és posar de manifest i fer visible tota la importància i la transcendència del que van significar les dècades dels anys 50, 60 i 70 en la represa del teatre en català, i l’extraordinaria força innovadora del teatre independent.

Després d’una arrencada escènica brillant (que visualment em va fer pensar en el Golconde de Magritte), tot s’inicia en el moment en què, en els anys 50, Muñoz Pujol, metge de professió, és a Londres i es descobreix a si mateix i decideix donar sortida al que ha estat la seva vocació més íntima, la d’escriure. A partir d’aquí, No obstant això, hi ha haver un moment en què tot va ser possible va alternant una selecció de fragments del llegat dels textos de Muñoz Pujol, d’una banda d’El cant de les sirenes. Petita crònica del teatre independent a Catalunya (1955-1990), i de l’altra, de les seves obres teatrals Antígona, Kux, my lord! i la inèdita Les bacants.

En aquesta panoràmica visió retrospectiva del que va ser i del que va significar el teatre independent català, s’hi destaca el paper decididament precursor que, enmig d’un panorama comercial adotzenat de teatre en castellà, i de prohibicions i d’una censura fèrria i delirant, va jugar l’ADB en pro d’un teatre modern i de qualitat en català. Després, bona part del muntatge es dedica a posar de manifest, des de l’òptica i el testimoni personal de Muñoz Pujol, la fita de la fundació, l’any 1960, de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual per part de Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat, i se centra en la intensa activitat teatral que hi van dur a terme, així com en posar de relleu els aires renovadors que hi van aportar i la introducció d’uns plantejaments i d’una modernitat escènica inèdita en el país. Tant Maria Aurèlia Capmany com Ricard Salvat es van interessar per l’obra de Muñoz Pujol. A la famosa cúpula del Coliseum, dos anys després d’haver-s’hi representat la de Salvador Espriu, Capmany hi va dirigir la seva versió d’Antígona, l’estrena de la qual Muñoz pujol recordava assegut al costat d’Espriu.

Marc Chornet es pregunta si som dignes hereus d’aquest patrimoni. En qualsevol cas, cal felicitar-lo per la seva proposta, que encara que té algunes llacunes a l’hora de seguir el fil dels esdeveniments que van configurar la trajectòria del teatre independent català, la visió que en presenta, en una síntesi encertada entre el testimoni de Muñoz Pujol i la seva recerca, és interessant. S’hi troben a faltar, com dic, alguns fets significatius que no s’esmenten i que fan que la crònica resulti incompleta, però en conjunt estem parlant d’una proposta de gran validesa per entendre el que fou una part importantíssima del teatre català, exemple de vitalitat i modernitat.

Chornet l’encerta en la posada en escena eficaç i amb un sentit de l’humor que l’allunya de l’artificiositat i les pretensions. Cal remarcar també altres encerts com l’excel·lent coreografia de Víctor Rodrigo i els audiovisuals d’Alfons Ferri, ben integrats i que no distreuen, com sol passar en tants espectacles en què se’n fa un ús abusiu i gratuït, en aquest cas situen i complementen perfectament l’acció escènica i la temàtica. Quant a les actuacions, encara que potser es nota una mica de manca d’assaig i de rodatge, les interpretacions de Manel Barceló, Alba José, Neus Pàmies, Marc Rius, Víctor Rodrigo i Martí Salvat posen d’evidència un teatre amb un deix de cosa viva i potent que és molt d’agrair. Llàstima que, com ha sucdeït en altres ocasions amb el format de lectura dramatizada a preus populars, només se n’ofereixin dues representacions i això limiti que tot aquest esforç ingent pugui arribar a molt més públic, tal com mereixeria.
[:]