Intens treball, solucions senzilles i eficaces

Projecte Ingenu ha tornat a renovar, des de l’essència, la manera d’explicar una trama coneguda. Si en el Hamlet, l’aigua podrida corria pels peus del públic, ara proven d’insuflar aire als espectadors. Però ho fan perquè consideren que és volàtil l’opinió dels joves, (Romeu oblida l’amor de Rosalina només veure Julieta en un ball de màscares), és fugisser el destí que els dóna oportunitats i alhora els hi treu quasi immediatament. Els dos protagonistes, Carlos Cuevas i Clàudia Benito són dos joves fidels, radicals en l’amor, inexperts. Hi ha la frescor del primer amor. Però és un amor molt cast, en què fins i tot en l’escena del balcó no encreuen quasi mirades. s’enamoren per l’oïda (ben bé com Cyrano de Bergerac però sense aquella amargor d’home que amaga l’amor a la seva cosina). Però, al costat d’aquests dos protagonistes, es mou una companyia que construeix l’espai, a partir d’uns elements nobles com el ferro i els llistons de fusta i serveix la trama, jugant amb el vers de Shakespeare i buscant franca comicitat amb la dida, els servents i el discurs, de floret, dels cosins Montesco. La seva lluita és coreografia. Els rumors de palau són cançó que bressola. Es percep una densitat entre els llistos, els ferros, la netedat a escena que evoca el mestratge de Peter Brook. La decisió de canviar el sexe d’alguns personatges ajuda a fer més còmic els personatges populars però no sempre casen perfectament. També queda un pèl coixa la clau de la proposta: el motiu és la rebel·lió del fill davant del pare per amor. Els fills tenen més clar la prioritat del cor tot i que no saben administrar bé les emocions ni les accions i acaben sucumbint. S’han fet molts Romeu i Julieta. Per a l’espectador no és suficient que uns actors o una companyia ho vulgui interpretar (desitgi provar-se degustant el vers de Shakespeare, tensant aquelles emocions). És una peça que pot pecar d’ensucrada, de tràgica, de llunyana (perquè avui és inconcebible que uns joves de 15 anys es casin, que la lluita entre famílies sigui tant sanguinària…) La proposta de Projecte Ingenu eleva el públic per moments, es palpa i disfuta el silenci, la contemplació del quadre final, tant trist i tant carregat de sentit alhora. L’acció enterra uns enamorats. Gairebé ningú els ha volgut atendre com es mereixien i ara les víctimes són els joves.

Una revisió frenètica i respectuosa

Si agafem el text de Romeu i Julieta, el sacsegem i en traiem bona part del romanticisme tenim la versió que han fet Marc Chornet i la companyia Projecte Ingenu. Dues hores que passen a una velocitat vertiginosa, gràcies a un text fidel a l’original però retallat amb coherència, a una escenografia àgil i genuïnament senzilla i a un repartiment que juga amb molts pals. Tot per convèncer un espectador que des del minut zero se sent atrapat per una història prou coneguda que va més enllà de l’amor per plantejar-nos els conflictes de Shakespeare amb els ulls de l’actualitat. Des del respecte i l’admiració per l’autor, Chornet ens apropa els personatges, la trama, l’època. És el que tenen els clàssics, que no passen de moda i sempre es poden reinterpretar (des del respecte). Els personatges pateixen un gir que arrodoneix la història.Veure la mare i la tata de Julieta fumant, la minyona amb barba, patidora i agobiada, és tota una declaració d’intencions. Igual que els amics de Capulets i Montaguts interpretats per noies. Una picada d’ull als actors del segle XVI (tot eren homes) que ens actualitza, d’alguna manera, una tragèdia que es veu venir. “Després de tot”, diu Chornet, “Romeu i Julieta no s’han vist més que tres vegades i es coneixen ben poc: i moren d’amor!”. D’alguna manera, cal amagar aquest anacronisme per traslladar l’obra a l’actualitat. El dinamisme del text queda llimat amb la música, les percussions i les cançons, temes de l’època shakespeariana,i les coreografies, tan senzillesi tan efectives com l’escenografia. Les lluites, les morts, les persecucions, les bronques o els moments romàntics (n’hi ha d’haver i n’hi ha, per descomptat) se succeeixen amb balls intensos (acaben destrossats, els intèrprets!), amb motivadors jocs d’ombres i de llums, de sorolls i de curses que donen tot el ritme que cal per convertir la melositat de la trama en una impactant i contundent història. Una coreografia homenatge a West Side Story acaba de donar tota la coherència a l’actualització del clàssic. Des del respecte, insisteixo.